A tants quilòmetres de distància i set hores de diferència horària, poques coses hi ha que facis igual, en comú al mateix instant, vivint a Nasca que a Golmés o Manresa. Però per sort o desgràcia, el futbol és una d’aquestes coses. Avui, dia de Sant Jordi, juga el Barça les semifinals de la Champions, com que ha sud-americà es pot veure tots els partits de les diferents lligues del món, de totes les competicions i més, a través de l’antena de pagament pel canal de la Fox crec que d’Argentina (o com a mínim és l’hora del país que anuncien els partits, juntament amb la de Xile). Gràcies a això podem veure tots els partits del Barça.
Encara que estiguis vivint el mateix fet al mateix moment, les circumstàncies són molt diferents i els pensaments també. En el transcurs del partit, amb una mica de gana esperant per dinar, pensava que els de casa estarien sopant, pot ser pizza que és el menú del futbol. Quan ja portàvem uns minuts de partit m’imaginava els comentaris que faria mun pare, que si juguen molt malament, que si la defensa.... i que la mare estaria a la cuina o fent-hi viatges per no veure, tota nerviosa, la pantalla de la televisió. Quan ja li havien fet els dos primers gols, aquests pensament, crec, que ja s’haurien convertit en fets reals sens dubte, si és que encara tenien tv3 a la tele. I quan ja s’estava acabant el partit els pensaments anaven cap a Madrid....
Com bons locutors que són, a part de parlar del partit també parlaven d’altres temes, com els problemes econòmics que té el Bayer i els milions que deuen, comparacions econòmiques-futbolístiques entre Bayer-Barça, Alemanya-Espanya, dient que en aquest partit estava passant el mateix que en la economia europea, tragant-me cada cop que el país del Barça és Espanya, que són espanyols i així tots els comentaris que es puguin fer en referència a un equip de futbol i el seu país. Apart d’això, també han explicat la tradició i llegenda de Sant Jordi, això sí, ara canviant de lloc, ara parlant de Barcelona.
Aquest fets encara et fan pensar més en el teu país, o en el que vols que ho sigui. I també te n’adones que un simple partit, deixant estar que és tracta d’una semifinal, a 10.000 quilòmetres de distància de casa se sent molt diferent que si estàs amb els teus o a casa teva, ja sigui sola o acompanyada i ja sigui guanyant o perdent. I la gran sort de veure els partits a la nit és que si guanya te’n vas a dormir content, però si perd també te’n vas a dormir i com diuen els veïns “borrón y cuenta nueva” i t’estalvies les hores que encara hem queden a mi de dia per endavant. L’altra opció és anar a judo i així no t’enteres de res!!!
Andrea
Dissabte dia de la Mare de Déu de Montserrat, Patrona de Catalunya, l'Ateneu Golmesenc havia de realitzar la seva ofrena tradicional.
Continuà l’acte Bernat Huguet que començà remarcant la raresa que el subgènere de la poesia micològica no hagués arrelat a Catalunya tenint en compte l’afició a plegar bolets i l’existència d’una tradició esplèndida de poetes i poetesses. A partir d’aquí va fer un recorregut per la literatura catalana de la renaixença ençà espigolant els casos en què els autors mostren interès pel bolet. Esmentà Josep Carner, Josep Pla, Guerau de Liost... I, finalment, reconegué el deute del poemari amb Antoni Albalat, autor d’un haikús micològics en el llibre “El peus de la boira” de 1999 amb el qual guanyà el II Premi de Poesia Maria Mercè Marçal.
