On anem, com hi anem i amb qui?

Ens trobem immersos en una societat que viu els despropòsits socials que arrosseguem com a lacra d’un passat massa promiscu i d’un llegat polític que ens ha allunyat de Ítaca.

Podem mirar enrere, i encara més enrere... la retallada i sangria de l’estatut al 2006... els tripartits mal embastats per enderrocar un govern de 23 anys... i fins i tot ens podem allunyar en el temps per trobar unes olimpíades del 92 on els Manolos cantaven “All my love you”, vestits amb camises de flors y patilles cordoveses, presentant al món mundial que a Catalunya” TOROS, FLAMENC, SEVILLANAS i PAELLA”... vaja, em fa mal el cap de fer treballar la memòria!!!

Diuen els experts que els cotxes tenen el vidre del davant molt gran i el retrovisor més petit perquè el que tenim davant sempre és molt més important que el que hem deixat enrere...

Doncs dit això... On anem?
Ja sabem que el que tenim per davant és el més important. Fins aquí perfecte!! Doncs ara toca accionar el volant del vehicle per escollir el camí correcte i no caure per algun barranc pirinenc.
Anem direcció a l’independència i la creació d’un nou país o ens dirigim a un carreró sense sortida on quedarem atrapats pels segles dels segles debatent si estàvem o no estàvem preparats per decidir el nostre futur...?

Anem direcció a l’autodeterminació d’un poble que ha madurat o desembarquem en algun port de 2a categoria per visitar les ruïnes d’un transatlàntic que tenia el full de ruta cap a ÍTACA però al igual que el COSTA CONCORDIA per la irreverència del seu capità SCHETTINO es va enfonsar davant la illa de Sicília?

Sembla ser que tothom té opinió al respecte, però ningú sap com exposar-la per no semblar massa concret davant dels seus detractors.
Sentim parlar de primera via, segona via, tercera via... i això només acaba de començar.
Qui sembla que vol la primera via posa la marxa reductora amb l’esperança utòpica que el colonialisme tingui un moment de lucidesa i deixi escapar la seva última colònia després de les que s’independitzaren ja fa més d’un segle per allà a ultramar.

Qui sembla que vol la segona via, manifesta la seva catalanitat manifesta i extraordinària i convenç als seus adeptes que tots units fent força es pot aconseguir una estabilitat que en els últims 300 anys només ha fet que canviar de nom, de formes, d’aspectes i de colors polítics sense que mai s’hagin posat sobre la taula totes les cartes d’aquesta partida de poker encoberta.

Qui sembla que vol la tercera via esdevé qui en virtut del dret a decidir d’un poble que es troba mobilitzat socialment, vol posposar que les veus d’aquest poble tinguin pes en la decisió final i deixar en mans de la oligarquia un nou manament religiós que asseguri la permanència dels latifundis creats a cop de tripartit.


Dit això, sabem on anem? Sabem com hi anem?... i sabem qui ens hi pot dur?