Ara fa un any vam fer el primer pícnic literari a la Pineda del Salat. Hi vam parlar d’El Guepard de Tomasso di Lampedusa, bellíssima novel·la sobre la decadència de la noblesa siciliana. Enguany teníem intenció de fer-hi el segon, però els mosquits, que als vespres d’estiu exerceixen la seva anàrquica dictadura, ens ho han impedit. En comptes de tornar als pins ens hem limitat a fer un sopar discret al costat de les piscines, acompanyats durant els primers comentaris pel sol crepuscular de principis de juliol i els crits de la canalla jugant al parc
Aquest trimestre hem llegit Cançó de bressol de Chuck Palahniuk. Va ser un llibre triat a la ventura, guiats únicament per alguns comentaris trobats a la xarxa i pel prestigi d’un escriptor del qual ja s’han portat algunes novel·les al cine. La més coneguda és El club de la lluita. Hem de dir que primer volíem llegir Stoner de John Williams, però algun altre club de lectura l’havia demanat i ara ens haurem d’esperar uns mesos. No és la primera vegada que hem d’esperar l’arribada d’un llibre i triem guiats per la intuïció, jugant amb la sorpresa. Sovint hem tingut fortuna. Tots recordem La mare de Grazia Delezza o bé Les llàgrimes de la senyoreta Marta de Pep Puig, que continuen sent presents en moltes de les tertúlies posteriors. Aquesta vegada no m’atreviria a dir que haguem estat tan afortunats. Cançó de bressol és un llibre estrany, inesperat. Però crec que d’aquí unes sessions encara en parlarem.
Palahniuk ha escrit una novel·la on es barregen múltiples influències i això la fa original. Es passa tranquil·lament de la novel·la de terror a l’esotèrica, transitant per la literatura de viatges, l’ecologista o la de sang i fetge. Tota la història està amerada d’un humor negre llefiscós. És normal que el còctel hagi provocat un cert desassossec en els lectors. És com barrejar ratafia, crispetes i formatge de Cabrales, per exemple. Un tast difícil de digerir.
La primera sorpresa l’hem tingut quan, tot just començar la narració, es passa del realisme a un món en què l’element fantàstic tenyit de morbidesa es fa cada vegada més present. Per sort la història és lineal i no hi ha cap problema a seguir els passos del periodista Carl Streator des del moment en què s’adona que un poema recollit en una antologia de poesia popular té la capacitat de matar qui l’escolta fins que acaba convertit en un inversemblant amant de la Helen, la coprotagonista, una agent immobiliària especialitzada en la venda de cases encantades. Primer seran els nens els que, involuntàriament, seran morts per la seva pròpia mare mentre els canten una cançó de bressol. Només és l’inici. A partir d’aquí les morts se succeiran de manera tan abundant com gratuïta. En l’intent d’aturar aquesta mortaldat, i a la recerca de tots els llibres escampats arreu del país per tal d’erradicar l’epidèmia llibresca, els mateixos herois es convertiran en assassins en sèrie de multitud d’innocents.
La història és una metàfora pessimista sobre un món actual abocat al desordre. El caos augmenta dia a dia. La consciència que l’amenaça és arreu i no cessa és cada cop més evident. També creix la impossibilitat de controlar aquesta amenaça. El món es fa més complex, fins i tot enrevessat, i sobreviure-hi es converteix en una aventura dificilíssima. De la mateixa manera que persones innocents cauen mortes només perquè algú ha llegit una determinada poesia davant seu, les espècies de plantes o animals es van escampant arreu del món per terres on abans eren desconegudes mentre fan desaparèixer les autòctones. La maledicció, en una de les diverses paradoxes que hi ha escampades al llarg del llibre, no prové de paraules satàniques sinó de la més innocent de les cançons, la que ha de fer adormir els nens. Al llarg del llibre sembla que floti l’aire enrarit de la literatura posterior als atemptats l’11 de setembre del 2001.
El proper trimestre llegirem Retorn amarg de Lluïsa Forrellad, una anciana escriptora sabadellenca que va sorprendre amb una sèrie de novel·les escrites en català a partir del 2006. Abans d’aquesta reaparició en el món de les lletres, l’últim que havia publicat era Siempre en capilla, una novel·la de l’any 1953 amb la qual va guanyar el premi Nadal. Aquest cop he de dir que, a més de les bones crítiques que se’n poden llegir arreu, del llibre me’n va parlar de manera entusiasta un conegut director teatral de la comarca. En certa manera, em penso, retornarem a la normalitat.
Bernat Huguet
