Vespres al club lectura “Retorn amarg”, Lluïsa Forrellad

No ens van fallar ni la intuïció ni els consells de fa anys i «Retorn amarg» de Lluïsa Forrelad va ser la gran novel·la que esperàvem trobar abans de llegir-la. De les carreteres interminables vorejades de deserts de Chuck Palahniuk amb parelles atípiques a la recerca de llibres mortals hem passat a les clotades feréstegues del Pirineu gironí, també amb parelles atípiques, però enmig d’una història molt més realista, propera i consistent.

La història avança amb lentitud però amb fermesa, els personatges van creixent acció rere acció i els racons de Fortiana __el poble on succeeixen els fets__ ens transporten de manera precisa a la Garrotxa de principis del segle XX.  A més a més, el català que utilitza Forrellad aconsegueix aquell difícil equilibri entre la riquesa i la comprensibilitat. No costa gaire tirar de diccionari i farcir el text d'arcaismes o dialectalismes; ara bé, és més difícil que aquestes paraules siguin capaces de recrear de manera objectiva una determinada escena i, a més, dotar-la de l'ambient rústec de principis del segle passat.

La sensació que vam tenir després d’haver-la llegida va ser la de trobar-nos davant d’una obra treballada fins al més mínim detall. Polida i repolida fins a deixar una obra sòlida, una mica cantelluda, però eficaç i, sobretot, d’una saviesa que té molt a veure amb l’experiència de Forrelad. Un convit a llegir les altres novel·les de l'autora: «Foc latent», la primera que va publicar en la seva reincorporació al món de les lletres el 2006; «El primer assalt», o bé la seva primera novel·la escrita en castellà als anys cinquanta, “Siempre en capilla” amb la qual va donar el Premi Nadal l’any 1953.

“Retorn amarg” és hereva de la novel·la rural modernista de principis del segle XX. El simbolisme del paisatge (la plana i la muntanya), el tremendisme de la història (orfes, esguerrats, herències, beateria, un erotisme escumejant farcit de virilitats primàries, terratinents rancorosos, suïcidis...) o bé l'ús d'un llenguatge que gairebé es pot assaborir tot i que la sintaxi és d'una treballada senzillesa. És fàcil trobar-hi un regust de “Solitud” de Víctor Català. Per altra part Lluïsa Forrellad també segueix la línia d'una determinada literatura femenina que els últims anys ha tingut com a obres més importants “Pedra de tartera” de Maria Barbal o bé “Olor de colònia” de Sílvia Alcántara. Literatura d’un estil sec, contingut, però en el fons carregada d’emoció. De fet una gran novel·la ha de ser capaç de recollir tota una sèrie de grans històries que l'han precedit i, alhora, __això ja ho dirà el temps__ de crear una continuïtat. I també és cert que allò rural com a matèria literària cada dia interessa menys l’escriptor actual. De moment no conec ningú que no m’hagi parlat de manera elogiosa de Lluïsa Forrellad.

Per al trimestre que ve ens han tornat a pispar «Stoner», la novel·la de la qual ja fa uns mesos que anem al darrere. No m’estanyaria que acabés convertint-se, de tan desitjada, en una mena de mite. Vull dir dintre del club de lectura. Mentrestant, si no hi ha res de nou, llegirem “Mort de dama” de Llorenç Villalonga.



Bernat Huguet